_______________________ La Lapònia

2009-06-15T14:48:00.000-07:00

INFORMACIÓ METEOROLÒGICA

2009-06-15T14:41:00.000-07:00

Información meteorológica:
www.fmi.fi

Primavera (marzo-mayo)El comienzo de la primavera es todavía temporada de nieve. De hecho, la alta temporada de nieve cae en marzo-abril. La nieve se derrite en el sur del país a principios, en el centro a mediados y en el norte a finales de abril. En el norte de Laponia es posible practicar el esquí hasta las primeras semanas de mayo. El resto del país experimenta una auténtica metamórfosis al empezar a florecer la naturaleza a principios y mediados de mayo. Las grandes fiestas de primavera son la Semana Santa y el 1 de Mayo, tradicionalmente este día es celebrado especialmente por los estudiantes. A mediados de mayo comienza la época del Sol de Medianoche (hasta finales de julio).
Verano (junio-agosto)El verano comienza en Finlandia a primeros de junio y dura hasta mediados de agosto (=temporada de vacaciones escolares) siendo el mes de julio el tradicional mes de vacaciones de la gente local. El verano finlandés se caracteriza por un clima suave (20-25º C) y de noches luminosas por el fenómeno del Sol de Medianoche. Lógicamente con estas temperaturas no hay nieve en Finlandia en verano. Las lluvias suelen ser cortas y locales. El verano es una época muy animada ya que se celebran muchos acontecimientos, festivales y conciertos, casi siempre al aire libre. El paisaje es muy verde y los 187.888 lagos ofrecen un panorama especialmente bello a los que quieren viajar por la zona lacustre. Los colegios empiezan las clases a mediados de agosto pero normalmente el buen tiempo sigue hasta septiembre.Sol de medianocheEn el norte de Finlandia, el sol no se pone durante varias semanas desde mediados de mayo hasta finales de julio. En la parte más septentrional del país este "día más largo de verano" dura más de dos meses. Incluso en zonas más meridionales no oscurece por la noche, y los días se ven separados sólo por algunas horas de crepúsculo.

Otoño (septiembre-noviembre)En principio se considera que el fin de verano llega con el comienzo de los colegios a mediados de agosto. Sin embargo, los suaves días de verano suelen alargarse hasta finales del mes. En esta época tiene lugar el festival de Helsinki, digno de experimentar. En septiembre el paisaje se viste de colores y esta temporada llamada "Ruska" en Laponia es de especial belleza. En estos meses es posible recoger setas y bayas deliciosas. A partir de finales de septiembre los días suelen ser más lluviosos.
Otoño (septiembre-octubre) es una buena temporada para ver auroras boreales en el norte.Invierno (diciembre-febrero)El comienzo del invierno finlandés se caracteriza por días cortos y paisajes nevados. La primera nieve cae en Laponia en octubre y en el sur en noviembre-diciembre. La época de penumbra (llamado "Kaamos" en Laponia) comienza a mediados de noviembre y dura hasta mediados de enero. A pesar de que durante esta época hay pocas horas de luz, el paisaje es especialmente bonito por el reflejo de la nieve, un azulado y rojizo, espectacular durante el día. Por caer la Navidad en esta temporada (la fiesta más celebrada en Finlandia) se usan antorchas y velas en el interior y exterior de las casas para dar un ambiente especialmente acogedor y caliente. Diciembre es temporada alta en Laponia por las visitas a Papá Noel y por el ambiente navideño en general. En las frías noches de invierno, con un poco de suerte, se puede ver uno de los fenómenos más bellos de la naturaleza, la Aurora Boreal. A partir de mediados de enero los días se hacen más largos. Enero-febrero suele ser los meses más fríos y la temperatura puede ser muy baja pero el paisaje es bellísimo y suele hacer más sol. En cuanto a luz en febrero los días son ya tan largos (o cortos) como en España, en marzo ya hay mucha luz y en abril se puede esquiar con sol hasta las 9-10 de la noche.Época de penumbra (Kaamos) Como el punto más septentrional de Finlandia es posterior al circulo polar ártico, disfruta de una época mágica llamada kaamos. Kaamos es una palabra finlandesa para la luz azulada, misteriosa mezcla de oscuridad y crepúsculo exclusivos del invierno nórdico.

http://www.fmi.fi/en/index.html ENLACE INSTITUTO METEOROLOGICO DE FINLANDIA

RESUMEN

2009-06-15T14:27:00.000-07:00

Un paisaje salvaje de estepa con ondulantes colinas, cubiertas de nieve con una blancura cegadora en invierno, que alimentan los remolinos de los ríos en primavera, el sueño del aficionado al senderismo durante el verano de noches claras y durante el espectáculo de los colores otoñales, el cielo invernal que cobra vida con las mágicas luces centelleantes del norte: Laponia, la parte más norteña del país, es para muchos la región más excitante de Finlandia. La provincia de Laponia se extiende desde su límite al sur, situado en la orilla norte del Báltico en el golfo de Botnia, a través de bosques que gradualmente se convierten en menos densos según el terreno comienza a subir hacia el norte. Esta región sigue siendo el hogar de una pequeña parte de la población de Finlandia, los indígenas lapones o sames, y podrás visitar en Inari un excelente museo dedicado a su cultura. La capital de provincia, y ciudad más grande Rovaniemi, está ubicada en el mismísimo círculo polar que atraviesa la zona, y aquí encontrarás también el único y verdadero hogar del habitante más popular de Finlandia: Papá Noel. El Pueblo de Papá Noel incluye una oficina de correos donde se manejan las cartas escritas y enviadas por los niños desde todos los rincones del mundo a este viejo caballero. Tendrás también la oportunidad de conocer a Papá Noel en persona y de hacerte una foto con él en su cueva. También muy cerca está el parque temático navideño SantaPark. Pero Laponia es mucho más que Papá Noel y los renos – aunque estos personajes forman una parte importante y visible de la cultura lapona, y posiblemente encuentres más renos que personas en tus excursiones a través de esta parte del globo, tan escasamente habitada. Las oportunidades de realizar actividades al aire libre son realmente infinitas: las estepas y montañas del extremo norte forman un territorio fantástico y tentador para hacer senderismo, y su popularidad entre los aficionados al mountain bike sigue creciendo. La zona de los ríos que marca la frontera con Suecia, desde Kilpisjärvi en el norte hasta Tornio en el sur, es perfecta para excursiones en canoas, y también para rafting en determinados tramos de los rápidos, y los lagos y ríos omnipresentes ofrecen fértiles aguas para practicar la pesca. También existe la posibilidad de probar buscar oro. En invierno, los centros de deporte de Levi, Saariselkä, Ruka y Olos – sólo por nombrar algunos – recobran vida y abren sus pistas de esquí alpino y sus senderos de esquí nórdico. Safaris en motos de nieve, trineos de reno y trineos de perros te llevan a través de los bosques por los valles y cruzando las colinas, incluso se puede pasar la noche en un iglú. No obstante, la mayor parte del alojamiento es más convencional, y no hay ninguna escasez de hoteles cálidos y bien equipados, cabañas de troncos y chalets con ambiente agradable, así como restaurantes soberbios donde podrás degustar las delicias locales de reno, pescado fresco y las exóticas bayas silvestres, los camemoros. Laponia está perfectamente integrada en la eficiente red de carreteras, vías férreas y aéreas de Finlandia, a través de la cual tiene unas conexiones excelentes, tanto domésticas como internacionales. Los servicios ferroviarios – incluyendo coches cama y vagones para transporte de coches – circulan entre Rovaniemi y Helsinki. El tráfico aéreo internacional es operado directamente, así como también a través de Helsinki y otras ciudades finlandesas, hacia Rovaniemi, Kittilä (cerca de Levi), Enontekiö, Kemi e Ivalo. Los aeropuertos son modernos y bien equipados para facilitar el extensivo tráfico aéreo internacional en cualesquiera condiciones meteorológicas.

www.laplandfinland.com, E-mail: information@laplandfinland.com
En el extremo norte de Europa, uniendo a tres de sus países más civilizados, se encuentra una de las reservas naturales más salvajes y exóticas del planeta.
Finlandia, Suecia y Noruega comparten el honor de poseer un territorio que ofrece un conjunto de peculiaridades y atractivos difíciles de igualar por destinos más lejanos y peligrosos a los que los viajeros ávidos de experimentar fenómenos únicos no dudan en peregrinar.
A muchos, el nombre de Laponia les evocará su infancia; cuentos y leyendas sobre nomos y trolls, o las imágenes que cada navidad nos llegan de uno de sus habitantes más famosos, Santa Claus. Pero, la innumerable lista de motivos y posibilidades por las que conviene incluir Laponia en nuestra lista de viajes imprescindibles se nutre de los siguientes argumentos:

“Sol de Medianoche” versus “Auroras Boreales”
Por las tres Laponias cruza el paralelo más famoso del mundo después de El Ecuador. Se trata del conocido como “Círculo Polar Ártico”. Este significativo enclave geográfico queda definido por el hecho de que todas las tierras por encima de esta latitud experimentan a lo largo del verano un período de días en los que el sol brilla las 24 horas. En invierno, el fenómeno se invierte. No quiere decir que sea permanentemente de noche, significa que el disco solar no sobrepasa el horizonte. A cambio, se disfruta de la famosa luz azulada entre las 10 y las 16 horas.
Tras un período estival en el que nos hemos acostumbrado a atardeceres eternos, la oscuridad, poco a poco, va ganando terreno. Comienza la época en la que podemos tener la posibilidad de presenciar uno de los fenómenos metereológicos más hermosos y extraordinarios que se conocen: Las Auroras Boreales, o tal y como las denominan suecos y noruegos “Luces del Norte”. Los finlandeses las bautizaron con el nombre de Revontulet, en alusión a la leyenda que relaciona el fenómeno con el polvo de nieve que levanta la cola de un zorro gigante al desplazarse sigilosamente por la noche.
http://www.invierno.nordikum.com/search/resort2.aspx?id=4

La mina de oro Kittilä se encuentra a 900 km al norte de Helsinki y esta primavera alcanzara el nivel de producción previsto, de cinco toneladas de oro anuales. Esta cantidad es superior a la de todo el oro que se ha extraído en 130 años en todas las regiones de Laponia. La mina de oro más grande de Europa.

MAPA DE LAPONIA SUECA

ENLACE CRONOLOGÍA DE LAPONIA http://pasvik-inari.net/neu/eng/history_timeline.html

LA TAIGÀ

2009-06-15T07:29:00.000-07:00

Al sud de la tundra, ocupant la major part de Sibèria, s'estén la immensa taigà, el bosc boreal de coníferes (Abies, Picea, Larix).

Fa 15.000 anys, quan gran part de l’Hemisferi Nord era cobert pels gels, les glaceres escombraven turons i omplien depressions amb l’eficàcia piconadora dels seus centenars de metres de gruix. Els gels originats en els cims de les muntanyes, suavitzaven desnivells en dipositar en les anfractuositats del terreny tota la seva càrrega de materials erosionats. Materials que en geologia reben el nom de morrenes. L’efecte anivellador de les glaceres, a través del pes del gel i la mecànica abrasiva de les morrenes, va crear la plana fisonomia de la tundra i la taigà. Amb l’avanç dels gels la vegetació i la fauna es retiraren cap al sud, les plantes característiques de la tundra i els boscos de coníferes de la taigà ocuparen posicions molt més meridionals. L’adveniment de l’era glacial (L’última de les quatre que ha sofert el Quaternari) no només produí una nova redistribució de la flora i la fauna, sinó que l’augment en el volum dels gels va fer davallar el nivell del mar, creant un pont de terra entre Amèrica del Nord i Euràsia.

El bosc més extens del planeta.
Beringia, el pont de terra alçat entre Amèrica i Euràsia, ja havia emergit en anteriors glaciacions, la qual cosa fa difícil d’esclarir en quin dels dos continents s’originà la taigà; el que sí sembla segur és que aquesta franja de bosc, interrompuda únicament per l’Atlàntic, va permetre durant l’última glaciació la colonització del continent americà, per part dels éssers humans i altres moltes espècies animals. Amb la retirada dels gels, la taigà tornà a posicions més septentrionals, tot quedant limitada als sistemes muntanyencs en aquells paratges meridionals que abans ocupava. La recuperació d’antigues posicions rera cada era interglacial, per part dels boscos de coníferes, comporta un lent procés que pot tardar a completar-se milers d’anys. Després de la retirada de les glaceres, és precís crear un sòl sobre el qual pugui afermar-se la vegetació. Els primers pioners en aquesta terra lunar, sembrada de rocs, foren els líquens; aquests organismes crearen els primers sòls sobre els quals arrelaren petites plantes, gràcies a la seva capacitat per degradar la roca. Aquests senzills vegetals produïren les condicions de sòl necessàries, per a l’establiment de plantes més complexes: l’arribada dels arbres no es va fer esperar.
La inundació de la franja de terra que unia els dos continents, va fer perdre a la taigà part de la seva continuïtat; però, tot i així, aquesta formació vegetal continua essent el bosc més extens de tot el planeta. A més de desenvolupar-se d’un extrem a l’altre d’Amèrica del Nord, un cop salvat l’estret de Bering, la taigà s’estén des de les voreres siberianes del Pacífic fins a Escandinàvia. Més de 10.000 km de longitud! Els límits d’aquest univers arbrat són la tundra pel nord i, a Europa, el bosc caducifoli pel sud. L’estepa Euroasiàtica, que a l’Àsia arriba més al nord, bordeja la taigà siberiana sense arribar a un contacte tangible amb el bosc, puix que entre ambdós ecosistemes s’interposa una estreta línia de bedolls.

El regne de les coníferes.
Excloent la presència de desmais i bedolls, que creixen a les voreres dels nombrosos estanys i estanyols, productes del desglaç interglacial, la taigà és el regne de les coníferes. Pins, avets i alerços es reparteixen els diferents biòtops del bosc, tot ocupant diferents sòls. L’èxit de l’adaptació de les coníferes a aquests ambients, obeeix a la seva capacitat de resposta enfront la sequera. La duració i cruesa dels hiverns a la taigà (6 mesos de temperatures extremes) impossibilita a les plantes per a l’obtenció de l’aigua, donat que només pot trobar-se en estat de congelació. Tot arbre instal·lat en aquestes latituds ha d’aprendre a superar aquests 6 mesos de sequera absoluta, a més de burlar l’efecte congelador de les baixes temperatures (40 graus sota cero) sobre la saba, si el propòsit de l’arbre és el de romandre sense ensopir-se durant l’hivern. El secret de les coníferes, per sobreposar-se a la primera imposició, són les seves fulles: les acícules. Instruments allargats per l’evolució amb el propòsit de reduir la superfície transpirable i frenar, amb això, la pèrdua d’aigua. La forma d’aquestes fulles no és l’únic recurs del qual disposen els arbres per enfrontar-se al dur hivern. El nombre d’estomes (obertures microscòpiques ubicades en la superfície de les fulles i per les quals les plantes absorbeixen el diòxid de carboni) de pins, avets i alerçs és reduït dràsticament per evitar la pèrdua de vapor d’aigua en el transcurs del seu intercanvi gasós. A més, els estomes estan disposats de manera que envoltant una mena de galzador, que travessa la fulla longitudinalment; el galzador manté una capa d’aire immòbil sobre els estomes, que impedeix la difusió del vapor d’aigua. Per si totes aquestes estratègies per evitar la pèrdua d’aigua foren insuficients, les coníferes tenen un altre recurs: les parets cel·lulars de la superfície de la fulla són protegides amb una capa de cera, i quan la cruesa de l’hivern arriba al punt de congelar el sòl i tallar amb això el subministrament d’aigua a les arrels, els estomes es tanquen per evitar l’evaporació.
Per superar la segona imposició, les baixes temperatures, les coníferes disposen d’una saba resistent a la congelació; tot i així, existeix una espècie, l’alerç, que davant els durs hiverns opta per desempallegar-se de les seves fulles per entrar en una letargia hivernal, de la mateixa manera que ho faria un arbre caducifoli. Aquest mètode comporta un gran inconvenient per a la planta. L’alerç ha de realitzar un esforç suplementari d’energia cada primavera, amb el propòsit de reposar totes les fulles d’un sol cop.
L’existència dels boscos de la taigà no seria possible, sense la simbiosi de les coníferes amb els fongs. Aquest pacte vegetal s’estableix amb la intenció d’aprofitar els nodriments del bosc. La capa d’humus de la taigà està composta per una catifa d’acícules de difícil descomposició. El caràcter de l’acícula, cerosa i resinosa, proporciona una llarga vida a la fulla un cop despresa de l’arbre; característiques que priven el sòl dels nodriments necessaris. Degut això, els terrenys on s’assenten pinedes o altres tipus de coníferes resulten pobres i àcids. Però, la natura ha tingut prevista una solució perquè aquests boscos no sucumbeixin, a la pobresa que ells mateixos generen. El concurs d’unes 119 espècies diferents de fongs per cada gènere de coníferes, resol el problema de la reabsorció dels nodriments pels arbres. Una part dels rizomes dels fongs es projectant en direcció a la catifa d’acícules, embolcallant-les i descomponent-les en substàncies químiques absorbibles pels arbres. L’altre part obté de les arrels de les coníferes els sucres i hidrats de carboni que necessiten, com a pagament als seus serveis.
La raó per la qual un fong pacti amb un avet, s’ha de cercar en la impossibilitat del primer a sintetitzar llurs aliments, ja que li manca la clorofil·la. Fongs i coníferes han arribat a una simbiosi semblant a la de les algues i els fongs, en el cas dels líquens, encara que sense l’extremada intimitat de la qual fan gala els constructors de sòls.

Rebost de pinyons.
L’homogeneïtat de la taigà es trenca amb la presència d’innombrables punts d’aigua. Llacs, llacunes, fangueres i torberes; ecosistemes aquàtics que donen a la taigà un aire d’impenetrable pantà arbrat, a més de convertir-se en l’hàbitat ideal per nombroses aus aquàtiques i mamífers. Calàbries i morells, llúdrigues i castors troben refugi segur en aquests paratges; però, el gran senyor dels aiguamolls és, sens dubte, l’ant. Un cèrvid d’uns 2 metres d’alçada i quasi una tona de pes que viu en aquests ecosistemes, tot alimentant-se de les plantes aquàtiques que hi creixen.

Animals
L’animal més comú és el ren (Rangifer), com molts rosegadors i d’altres animals més propis del bosc, com el cérvol (Cervus); els carnívors són representats per cànids, com el llop (Canis lupus), la guineu àrtica (Alopex lagopus), i per diversos gèneres d'ós (Selenarctos, Helarctos, Melursus); els insectes xilòfags són abundants i les espècies d'ocells migradors que viuen a la taigà durant l'estiu són també nombroses. La taigà de Sibèria constitueix la massa forestal més extensa del món, en part, encara inexplorada; es prolonga vers el nord seguint les valls i forma, de tant en tant, illots en el si de la tundra; reapareix a l'alta muntanya (Himàlaia, Hindukush, Elburz, Caucas, etc) i forma l'estatge arbori superior (estatge subalpí).

LA TUNDRA

2009-06-15T07:27:00.000-07:00

A les terres àrtiques l’arribada de l’estiu implica un canvi radical a l’ecosistema, part de la neu i el gel hivernal es fonen i la vida brolla arreu. Aquestes terres, que engloben les regions del nord d’Alaska, Canadà, Escandinàvia i Rússia, són conegudes amb el nom de tundra (del finès tunturi). A la tundra, les extensions glaçades durant bona part de l’any es converteixen en un paratge paradisíac, en el qual hi ha cabuda per a infinitat d’espècies animals i vegetals. Un paratge, però, amenaçat per la radioactivitat generada per experiments militars i fuites nuclears. Una contaminació que pot fer perillar l’estabilitat d’aquesta regió biogeogràfica.

A finals de maig les neus i gels superficials de la tundra comencen a fondre’s, donant pas a un estiu de lluminositat perpètua; el sol mai no arriba a pondre’s, únicament davalla fins a la línia de l’horitzó el temps corresponent a les hores nocturnes (el famós sol de mitjanit), per tornar a elevar-se en hores plenament diürnes. L’influx continu dels raigs solars, durant 3 mesos seguits, afavoreix el desenvolupament d’un tapís verd que cobreix per complet la, fins ara, desolada regió. Molses, líquens, brugueres, boixeroles, epilobis, eriòfors, cetraries, etc, transformen la tundra en un jardí de riques pastures, adornades per flors disperses. Aquest suculent tapís vegetal empeny els ramats de cèrvids formats per rens (o caribús a nord-amèrica) a abandonar la taigà, en la qual han passat l’hivern, a la recerca de les noves pastures de la tundra, on, amb ingents quantitats d’aliment a la seva disposició, pariran els seus anyels. Els rens comparteixen les pastures amb altres herbívors: lemmings, llebres àrtiques i el gran bou mesquer. Cap d’ells efectua les llargues migracions dels rens, els lemmings es refugien a l’hivern en l’interior de caus càlids i confortables, ben pertrets amb les collites de l’estiu anterior (herba i líquens secs i llavors), les llebres es lliuren de les inclemències emparant-se a recer dels bosquets formats per desmais i bedolls nans, (únics arbres que creixen a la tundra), i per últim, el bou mesquer suporta el rigor de l’hivern amb l’ajut de la seva pelussera espessa i dels unglots poderosos, amb els quals esgratinya en la neu i el gel per desenterrar la matèria vegetal de que s’alimenta.

Un relleu modelat pel gel.
Amb el temperament del clima apareixen en el cel voladisses d’oques, cignes, grues, ànecs, cabussons, xamerlins, gavines i altres aus migratòries que acudeixen en aquestes regions a portar al món la seva progènie, amb l’ajut dels recursos tròfics que els ecosistemes aquàtics de la tundra ofereixen.
L’abundància d’aquests ecosistemes aquàtics aclapara el paisatge. Llacs, pantans, basses (les fangueres i llacs ocupen la meitat de la superfície de la tundra), rius de recorregut lent i sinuós fragmenten el territori donant la imatge, a ull d’ocell, d’un exquisit mosaic recarregat de colors. Una abundància d’aigua deguda a la peculiar orografia d’aquesta regió i a les seves condicions climàtiques. Durant l’última glaciació pleistocènica, el relleu de la tundra patí l’escomesa abassegadora dels gels. El pes de l’aigua congelada moldejà l’actual planura quallada de suaus clotades, en eliminar, amb el seu efecte erosiu, muntanyes i turons. Actualment les úniques elevacions de la tundra no sobrepassen els 100 m. d’alçada, aquestes elevacions reben el nom de pingos. Els pingos són erupcions de terra originades per la pressió de la capa de gel superior, amb el subsòl igualment gelat. Ambdues capes actuen sobre una làmina de terra intermèdia sense congelar, la qual cosa provoca l’erupció d’aquesta làmina en el punt més feble de la capa superficial. La fondària de cada capa depèn de condicions locals, de vegades la segona capa de gel aflora a la superfície alliberant el seu contingut de restes animals prehistòriques. Així la ciència ha arribat a conèixer els famosos mamuts siberians, conservats en perfecte estat per la congelació.
El subsòl de la tundra està constituït per una mena de llot congelat: el permafrost; aquest llot es compon de sorra, fragments de roca, petxines, restes vegetals i cossos parcialment descompostos de milions d’animals prehistòrics, des de petits rosegadors fins als mamuts gegantins. El permafrost es pot estendre fins a 300m. per sota de la capa activa i la làmina intermitja, part de la capa activa es fon amb l’arribada de l’estiu; uns pocs centímetres de terra, alliberats de la crosta de gel, són suficients per a l’arrelament d’arbres nans i altres vegetals de sistema radical poc profund, però insuficients per al desenvolupament d’arbres de gran excel.lència. La terra gelada, juntament amb l’allargament de les nits, constitueix una barrera infranquejable pels boscos de coníferes de la taigà, el límit sud de la tundra.
Aquest sòl permanentment gelat impossibilita en els rius l’excavació de profunds llits, a més de retenir l’aigua de les pluges i les nevades en forma de llacunes, a l’evitar la seva filtració al subsòl (a la creació d’aquest extens món aquàtic també ajuda molt una miserable evaporació). Els corrents d’aigua serpentegen mandrosament, formant amples meandres per tota l’extensió de la tundra, abans de desguassar el seu cabal a l’Oceà Glaciar Àrtic. El límit nord d’aquest ecosistema.
El més esglaiador de la tundra són les seves minses precipitacions, aquestes, en forma d’aigua o neu, no arriben als 300 mm3 a l’any, inferior a molts deserts! La retenció de l’aigua i la humitat s’aconsegueix amb aquest doble efecte anteriorment citat: el segellament del freàtic i la minvada evaporació.

Cadenes alimentàries.
Dues peces clau permeten la cohesió de les cadenes alimentàries en la tundra: els líquens, base alimentària de molts consumidors primaris (herbívors) i els lemmings, petits rosegadors que duen a terme un paper semblant al conill en el bosc mediterrani. De la seva carn depèn la subsistència d’una part dels carnívors de la tundra, consumidors secundaris situats en l’altre extrem de la cadena. Tot un intercanvi d’energia, que engloba des del diminut liquen al gran bou mesquer i el llop àrtic; intercanvi que en realitat acaba -o recomença- amb la mort del depredador, i la integració dels seus compostos minerals en el sòl i la seva posterior assimilació per les plantes.
Només una planta tan especial com el liquen era capaç de créixer en terrenys tan erms, constituïts per roca i terra gelada, i convertir-se en el substrat de la vida a la tundra. L’èxit dels líquens es deu a la simbiosi de dos organismes versemblants: un alga i un fong. El fong és capaç de disgregar la roca sobre la qual s’asseu el liquen amb els seus àcids corrosius, proporcionant a l’alga les sals minerals aconseguides amb aquesta operació. Unes sals minerals indispensables per realitzar la seva tasca fotosintètica; a canvi, l’alga aporta les matèries orgàniques que el fong necessita, un cop complerts els processos en els quals intervé el sol. Un repartiment perfecte d’aliment i treball.
Els lemmings, com tots els rosegadors, són animals extraordinàriament prolífics, les seves poblacions experimenten freqüents fluctuacions en el nombre dels seus individus. Si les condicions climàtiques han estat favorables per a la supervivència de la progènie, les colònies de lemmings es veuran superpoblades. Aquesta superpoblació es resol amb la fugida dels joves cap a nous territoris. En els moments en què es produeixen les migracions, seria més correcte anomenar-ho desplaçament ja que aquestes fugides massives no tenen un rumb fix, els depredadors es mantenen a l’aguait disposats a gaudir d’un bon àpat. Molts rapinyaires sincronitzen la seva reproducció, a aquestes fluctuacions poblacionals dels lemmings.

OCEÀ ARTIC

2009-06-15T04:23:00.000-07:00

L'oceà Àrtic (també anomenat oceà Glacial Àrtic), situat a la zona del pol Nord, és el menor dels oceans mundials. Ocupa una conca aproximadament circular i cobreix una àrea d'aproximadament 14.056.000 km². Pràcticament envoltat de terra, l'oceà està rodejat de les masses terrestres d'Europa, Àsia, Amèrica del Nord i Grenlàndia i un bon nombre d'illes, així com pel mar de Barentsz, el de Beaufort, el de Grenlàndia, el de Làptev, el de Lincoln, el de Noruega, el de la Sibèria Oriental i el dels Txuktxis. Està connectat a l'oceà Pacífic per l'estret de Bering i a l'Atlàntic pel mar de Grenlàndia.

Una serralada submarina, la dorsal de Lomonósov, divideix l'oceà Àrtic en dues conques: l'eurasiàtica, o de Nansen, que té una profunditat entre 4.000 i 4.500 m, i la nord-americana, o hiperbòria, que té 4.000 m de profunditat, aproximadament. La topografia del fons marí està caracteritzada per les cadenes de blocs de falla, les planes de la zona abissal, les profunditats oceàniques i les conques.

L'entrada d'aigua més gran ve de l'Atlàntic pel corrent de Noruega, que després flueix per la costa eurasiàtica. L'aigua també entra al Pacífic per l'estret de Bering. El corrent de Grenlàndia Oriental és la sortida d'aigua més important. La temperatura i la salinitat varien amb les estacions segons la capa de gel es fon i es glaça. El gel cobreix la major part de la superfície oceànica al llarg de l'any, cosa que provoca temperatures per sota del punt de congelació la major part del temps. L'Àrtic és una font important d'aire molt fred que inevitablement es mou cap a l'equador, i quan troba aire més càlid a les latituds mitjanes provoca pluja i neu. Hi ha poca vida marina allà on la superfície de l'oceà està coberta de gel tot l'any; la vida, però, abunda a les àrees obertes, especialment a les més meridionals. Els principals ports es troben a les ciutats russes de Múrmansk i Arkhànguelsk. L'oceà Àrtic és important estratègicament al ser la ruta més curta entre la costa del Pacífic nord-americana i Europa.

Àrea
• total: 14.056 milions de km²
• nota: inclou la badia de Baffin, el mar de Barentsz, el mar de Beaufort, el mar de Grenlàndia, la badia de Hudson, l'estret de Hudson, el mar de Kara, el mar de Làptev, el mar de la Sibèria Oriental, el mar dels Txuktxis i altres masses d'aigua tributàries.
• Línia de costa: 45,389km
• punt més baix: conca de Fram -4,665 m
• punt més alt: 0 m (nivell del mar)

La superfície central està coberta per una capa de gel en moviment d'uns 3 m de gruix de mitjana, encara que en alguns punts pot ser de tres vegades més; la circulació és en el sentit de les agulles del rellotge al corrent de Beaufort, però va gairebé en línia recta des de les illes de Nova Sibèria (al nord de Rússia) fins a l'estret de Dinamarca (entre Grenlàndia i Islàndia); el gel està envoltat de mar oberta durant l'estiu, però a l'hivern duplica la seva mida (i fins i tot més) i arriba fins a les masses de terra; el 50% de l'oceà està situat damunt la plataforma continental (el més gran percentatge de qualsevol oceà), mentre que la resta és una conca central interrompuda per tres dorsals submarines (la serralada Alfa, la serralada de Nansen i la dorsal de Lomonósov).

Els recursos naturals que més hi abunden són: conglomerats de sorres i graves, dipòsits detrítics, nòduls polimetàl•lics, camps de petroli i gas, peix, mamífers marins (foques i balenes).

Ports principals:
• Estats Units: Barrow, Prudhoe Bay
• Canadà: Inuvik, Tuktoyaktuk, Nanisivik
• Noruega: Longyearbyen, Kirkenes, Vardø
• Rússia: Murmansk, Arkhànguelsk, Labytnangi/Salekhard, Dudinka, Igarka, Dikson, Tiksi, Pevek

ELS SAMIS

2009-06-15T02:04:00.000-07:00

Els sami són la població indígena que viuen al nord de la península escandinava. A finals del segle XX vivien en la Lapònia uns 30.000 lapons o sami, com ells s’anomenen a sí mateixos. La paraula sami significa “gent dels pantans”, ja que la regió està coberta de zones pantanoses.

La Lapònia cobreix un ampli territori del nord d’Europa: des del nord de Noruega fins la península de Kola, Rússia. Com que són un poble tradicionalment nòmada, dedicat a la cria de rens, la pesca, la caça i l’artesania, els sami estan repartits entre diversos estats europeus: uns 20.000 sami viuen a Noruega, entre 5.000 i 8.000 viuen al nord de Suècia, 2.500 viuen a Finlàndia i 2.000 viuen a la península russa de Kola. Aquestes dades, però, són estimacions, ja que no existeixen estadístiques oficials de la seva població.

Els sami són un poble amenaçat social i culturalment per altres cultures més fortes. És per aquest motiu que no tota la població parla la llengua sami. Només la meitat de la població, aproximadament, conserva avui en dia el seu idioma, del qual hi ha deu variants diferents. Com a curiositat, destaca que tenen unes 400 paraules per anomenar als rens. A més, els sami parlen també la llengua del país on viuen la major part de l’any, ja sigui finlandès, noruec, suec o rus.

La seva creença religiosa és tradicionalment animista. Segons les antigues creences, tots i cadascun dels elements de la natura, des dels animals fins als minerals, tenen ànima.

Els arqueòlegs han trobat evidència del poblament de les costes àrtiques escandinaves des de fa 11.000 anys fins da 6.000 anys per un poble que vivia de la pesca i de la caça de rens salvatges. També han trobat ceràmiques dels avantpassats dels sami que daten de fa 3.500 anys. Els sami es van establir a la península escandinava fa més de 3.000 anys. Van arribar-hi des d’Àsia. Durant l’Edat Mitjana, els víkings els van anar empenyent cap al nord del cercle polar àrtic.

A partir del segle XVII, amb l’enfortiment de les monarquies escandinaves, els regnes de Noruega i Suècia van intentar assimilar als sami convertint-los al cristianisme i prohibint la seva llengua. A mitjans del segle XX, com a conseqüència de la reivindicació dels seus propis drets, es va establir el Consell Nòrdic Sami entre els sami de Finlàndia, Noruega i Suècia.

Avui en dia, els samis es consideren la població aborigen d’Escandinava i reivindiquen els seus drets com a poble indígena. Malgrat que en cara hi ha qüestions pendents sobre els seus drets sobre els recursos naturals de la Lapònia, els sami gaudeixen de reconeixement oficial i, en algunes universitats escandinaves, s’imparteixen classes d’idioma i cultura sami.

CULTURA
La cultura tradicional sami ha estat fortament influenciada per les activitats de caça i pesca. Avui en dia, només una escassa proporció de samis (10%) són nòmades que es dediquen a la cria de ren, però aquesta dimensió tradicional de la vida dels samis continua sent preponderant en la cultura d’aquest poble. La pesca en els fiords també ocupa un lloc important en la vida i la cultura sami.

MÚSICA
La música tradicional és anomenada cant Yoik. El Yoik ha estat la forma d’expressió musical dels samis des de temps remots. Molta gent sami ha adquirit la seva pròpia melodia, com si fos el seu nom o com una rúbrica musical. A més, les melodies poden descriure l’aparença o la personalitat d’algú. El yoik pot, a la vegada, contenir lletra, tot i que regularment són improvisats. Ja que les melodies estan tan avingudes a les persones, un pot dir que esta yoikiant a algú en comptes de dir que esta yoikiant sobre algú.

La majoria de les melodies acostumaven a ser sobre persones. De tota manera, animals i llocs també poden tenir el seu propi yoik. Mentre que els yoiks sobre persones són relativament nous, els yoik sobre animals són molt antics.

Tots aquests elements van fer del yoik una manera molt especial d’expressar la relació entre un mateix i la naturalesa. El yoik és molt ric i subtil. Tot i això, per aquells que no estan acostumats a ell, pot resultar incomprensible i monòton.

Amb el pas dels anys el yoik ha rebut prejudicis i repressió. Tot i això, continua amb vida. A més, el yoik ha adquirit un nou valor com a símbol cultural i és aplicat a nous contextos.

LLENGUA
Les llengües sami es parlen en una zona que s’estén des de Dalarna, Suècia central, fins a l’extrem de la península de Kola, Rússia. Les llengües sami estan especialment relacionades amb les balto-fineses, una branca de la família uràlica, de la qual el finès és una llengua pròxima, ja que la divisió en el tronc baltofinès-sami es va produir cap al 2.500 a.C., quan la cultura indoeuropea va arribar a les costes de Finlàndia. Tanmateix, tot fa pensar que abans d’això els sami parlaven un idioma diferent al que després van adoptar amb motiu de les invasions.

En la literatura, les variants sami han estat tractades com a dialectes a causa de la seva correspondència uniforme en fonologia i la similitud en gramàtica i vocabulari. No obstant, sis de les variants regionals tenen formes estandarditzades d’escriptura, de manera que és més justificable parlar en aquests casos de llengües. La resta de varietats sami són parlades per uns pocs individus d’avançada edat.

Una tercera part de la població sami parla la variant septentrional. Les variants ume, pite, akkala i ter són parlades per gent gran. L’inari meridional i el sami sklot el parlen entre 300 i 500 persones cadascun d’ells. El sami kildin el parlen unes 1.000 persones i, el lule, unes 2.000 o 3.000.

ORGANITZACIÓ POLÍTICA
Els samis van resistir durant més d’un segle els intents d’assimilació de la societat no lapona. L’any 1903, un diari polític, el Sagai Muittalaegje, va denunciar vigorosament aquestes temptatives d’assimilació. Aquesta presa de posició va animar altres activitats polítiques que pretenien donar suport als samis sen la preservació de la seva identitat cultural i la seva manera de viure. L’any 1917 es va celebrar la primera concentració de sami. Després de la Segona Guerra Mundial, es va fundar l’Associació de Ramaders de Rens Lapons. L’any 1956, es va crear el Consell Nòrdic dels lapons, en tant que òrgan d’enllaç entre els sami noruegs, finlandesos i suecs. Després de la desaparició de la Unió Soviètica, els sami de la península de Kola es van associar al Consell, que va ser rebatejat “Consell Saami” l’any 1991. La creació d’un Parlament sami (Sameting) l’any 1989 va reforçar el coneixement lingüístic, cultural i legal dels sami.

El 6 de febrer és el dia nacional sami en commemoració de la data de la primera Conferencia Saami. La bandera lapona va ser adoptada l’any 1986: el cercle a la meitat vermella significa el sol i a la blava la lluna. Les franges són les mateixes dels colors de la roba i també les quatre seccions del territori. S’han constituït Samediggi, parlaments lapons oficialment reconeguts, més com a òrgans consultius que legislatius, a Noruega (1989), Suècia (1993) i Finlàndia (1996). Els tres parlaments es van reunir en una assemblea en Trondheim el 6 de febrer de 1997.

LA FESTA DE BEIWE
Beuwe és la deesa de la fertilitat, la primavera, el Sol i el seny venerada pels sami. En el mite sami, viatja amb la seva filla Beiwe-Neia a través del cel en un recinte cobert per ossos de ren, amb el que tornen les plantes verdes després del hivern, per a que els rens puguin menjar. També era cridada a restaurar la salut mental dels que es van tornar bojos degut a la continuada obscuritat del llarg hivern.

Els adoradors de Beiwe sacrificaven rens blancs femelles, i amb la carn feien fils i pals, adornant el llit amb cintes de anells. També cobrien les portes amb mantega per a que Beiwe pogués menjar i així començar el seu viatge un cop més. Això s’anomena el Festival de Beiwe. Esta associat a la fertilitat de plantes i animals, en particular, el ren.

El Solstici d’Hivern també és una celebració molt popular a la cultura sami.

UN CONTE SAMI: LA NOVIA DEL GUERRER
Hi havia una vegada un dur guerrer que volia casar-se amb una noia sami. El pare de la noia no es va atrevir a negar’s-hi i va acceptar, agraint-li l’honor que li feia. Però va decidir que la cosa no quedaria així.

En l’acord amb el guerrer, havien decidit un dia determinat en el que ell vindria a recollir a la noia. Quan aquest dia va arribar, efectivament, el guerrer es va presentar. El pare, mentrestant, havia preparat un tronc de fusta al que havia vestit amb la roba de la seva filla. Per fer-ho, havia agafat una faldilla nova, una còfia nova, un cinturó de plata i sabates i cintes noves. Quan va acabar, va col·locar aquesta figura en un racó de la seva tenda i li va tapar el cap amb una tela, com si fos el pesat vel que porten les novies lapones.
A l’entrar el guerrer a la tenda i veure la seva futura dona en un racó, preparada pel casament, es va quedar molt content i no va tornar a sortir per discutir amb el seu futur sogre l’entrega dels rens que li corresponien com a dot.

Mentrestant, la filla s’havia amagat amb un trineu i uns rens en un lloc proper. Va esperar durant tot el dia amagada.

A la nit, quan el guerrer es disposava a sopar, el pare de la noia va marxar dissimuladament cap al lloc on era la seva filla i els dos van fugir precipitadament.

El guerrer, que no se n’havia adonat de res, va entrar finalment a la tenda i es va dirigir cap a la seva futura esposa, ordenant-li que li fes el sopar. Però la jove, que en realitat era un tronc, no es va moure. El guerrer va tornar a demanar-li-ho. Però res. Pensant que potser la noia tenia vergonya, l’home va decidir preparar-se ell mateix el sopar. Quan va acabar, va tornar a dirigir-se a la novia, indicant-li que s’acostés i li servís el sopar. Al no moure’s la noia, el guerrer va tornar a creure que se sentia intimidada i es va servir ell sol. La noia tampoc es va moure quan ell li va ordenar que mengessin plegats, ni molt menys quan li va dir que havien d’anar a dormir.

El guerrer, enfadat després de tenir tanta paciència, va decidir anar ell mateix a per la noia. Al agafar-la en braços i veure que es tractava d’un tronc, es va indignar de tal manera que va sortir de la tenda amb el propòsit d’enganxar al sami i a la seva filla allà on fos.

Tanmateix, el temps s’havia complicat: una tempesta de neu, amb temperatures gelades i vents gèlids, no el deixaven avançar. De cop, va aparèixer la lluna, brillant i clara. El guerrer va creure que era el sami, qui havia encès una espelma per escalfar-se una mica. Es va dirigir cap a la llum, però no hi arribava mai per més que es dirigís cap a ella. Al final, va pujar a un arbre per veure on es trobava, però no va arribar a baixar. Es va quedar gelat i va morir.

CURIOSITATS
L’ús de la paraula lap(p) és originari de Suècia i Finlàndia. A Escandinava, “lapp” també vol dir roba de captaire. La paraula també s’utilitza per dir “inculte” o “burro”, a més d’altres significats com “perifèric”. Aquest terme mai s’ha utilitzant en els idiomes sami, donat que ells es refereixen a si mateixos com Sámit o Sápmelas.

Actualment, les institucions i els mitjans de comunicació escandinaus no utilitzen un altre terme que no sigui Samis. El terme “lapp” és considerat pejoratiu.

CLIMATOLOGIA

2009-04-14T10:52:00.001-07:00

BIBLIOGRAFIA I PÀGINES WEB

2009-03-28T16:50:00.001-07:00

http://www.eng.samer.se/

http://www.laplandfinland.com/

INTRODUCCIÓ

2009-03-28T16:18:00.000-07:00

La Lapònia és una regió del nord d'Europa la qual els seus límits són difusos, però, d'una forma aproximada, hom coincideix a situar-los en el territori actualment habitat pels lapons o samis: la meitat septentrional de Noruega i Suècia, les terres de Finlàndia situades per damunt del cercle polar àrtic, i la península de Kola (Rússia)

Aquesta regió que coneixem amb el nom de Lapònia, té com a noms originaris Lappland, en suec, Lappi, en finès, i Sanednäm, en sami (nom que hem utilitzat en l'enllaç del nostre blog http://sameadnam.blogspot.com). Els samis o lapons són el poble que viu a la Lapònia a part dels russos, finesos, suecs i noruecs, i que tenen un estil de vida basat en la transhumància. Es creu que fa uns 10.000 anys que aquests s'hi establiren i a partir del segle XII van patir un procés d'evangelització, això si, sense eliminar les creences animistes tradicionals. Els samis sumen uns 70.000 habitants del total de la Lapònia (2.317.159 habitants) i tot i que la cria de rens és una activitat important, són igualment caçadors, pescadors i recol·lectors.

Les muntanyes, d'origen caledonià, són molt erosionades i la costa és seccionada per llargs i profunds fiords. Hi abunden els llacs morènics (Inari). Els rius que flueixen a la mar de Noruega i a l'oceà Àrtic són de curs breu i ràpid, mentre que els de la Bàltica són més llargs i cabalosos (Kemi, Muonio), i són rics en salmons i truites. El clima és fred, amb temperatures sota 0°C durant sis o set mesos; l'hivern és llarg, i durant tres mesos el sol és per sota de l'horitzó; l'estiu és curt, i el sol lluu contínuament de maig a mitjan juliol. Les precipitacions són moderades, però la neu cobreix el sòl alguns mesos. El N és cobert de tundra, i el S, de bosc de coníferes. Només a les valls conreables (patates, farratge i algun ramat de bovins) hi ha establiments permanents, com també als centres miners i comercials. El principal recurs de la regió són els jaciments de ferro (reserves de 3 000 milions de tones) de les muntanyes de Kirunavaara i Luosaavaara, a Suècia, principalment els de Kiruna i Malmbergat; el mineral té un alt contingut de ferro i és transportat per ferrocarril al port de Narvik (Noruega) per a l'exportació o és usat en la indústria metal·lúrgica de Luleå (Suècia). També hi ha mines de níquel. La construcció de noves carreteres ha donat lloc a un turisme considerable.

_________________________ La Lapònia __