LA TAIGÀ

Al sud de la tundra, ocupant la major part de Sibèria, s'estén la immensa taigà, el bosc boreal de coníferes (Abies, Picea, Larix).

Fa 15.000 anys, quan gran part de l’Hemisferi Nord era cobert pels gels, les glaceres escombraven turons i omplien depressions amb l’eficàcia piconadora dels seus centenars de metres de gruix. Els gels originats en els cims de les mun­tanyes, suavitzaven desnivells en dipositar en les anfractuositats del terreny tota la seva càrrega de materials erosionats. Materials que en geologia reben el nom de morrenes. L’efecte anivellador de les glaceres, a través del pes del gel i la mecànica abrasiva de les morrenes, va crear la plana fisonomia de la tundra i la taigà. Amb l’avanç dels gels la vegetació i la fauna es retiraren cap al sud, les plantes caracte­rístiques de la tundra i els boscos de coníferes de la taigà ocuparen posicions molt més meridionals. L’adveniment de l’era glacial (L’última de les quatre que ha sofert el Quaternari) no només produí una nova redistribució de la flora i la fauna, sinó que l’augment en el volum dels gels va fer davallar el nivell del mar, creant un pont de terra entre Amèrica del Nord i Euràsia.


El bosc més extens del planeta.
Beringia, el pont de terra alçat entre Amèrica i Euràsia, ja havia emergit en anteriors glaciacions, la qual cosa fa difícil d’esclarir en quin dels dos continents s’originà la taigà; el que sí sembla segur és que aquesta franja de bosc, interrompu­da únicament per l’Atlàntic, va permetre durant l’última glaciació la colonització del continent americà, per part dels éssers humans i altres moltes espècies animals. Amb la retirada dels gels, la taigà tornà a posicions més septentrionals, tot quedant limitada als sistemes muntanyencs en aquells paratges meridionals que abans ocu­pava. La recuperació d’antigues posicions rera cada era interglacial, per part dels boscos de coníferes, comporta un lent procés que pot tardar a completar-se milers d’anys. Després de la retirada de les glaceres, és precís crear un sòl sobre el qual pugui afermar-se la vegetació. Els primers pioners en aquesta terra lunar, sembra­da de rocs, foren els líquens; aquests organismes crearen els primers sòls sobre els quals arrelaren petites plantes, gràcies a la seva capacitat per degradar la roca. Aquests senzills vegetals produïren les condicions de sòl necessàries, per a l’esta­bliment de plantes més complexes: l’arribada dels arbres no es va fer esperar.
La inundació de la franja de terra que unia els dos continents, va fer perdre a la taigà part de la seva continuïtat; però, tot i així, aquesta formació vegetal con­tinua essent el bosc més extens de tot el planeta. A més de desenvolupar-se d’un extrem a l’altre d’Amèrica del Nord, un cop salvat l’estret de Bering, la taigà s’estén des de les voreres siberianes del Pacífic fins a Escandinàvia. Més de 10.000 km de longitud! Els límits d’aquest uni­vers arbrat són la tundra pel nord i, a Europa, el bosc caducifoli pel sud. L’estepa Euroasiàtica, que a l’Àsia arriba més al nord, bordeja la taigà siberiana sense arribar a un contac­te tangible amb el bosc, puix que entre ambdós ecosistemes s’inter­posa una estreta línia de bedolls.


El regne de les coníferes.
Excloent la presència de desmais i bedolls, que creixen a les voreres dels nombrosos estanys i estanyols, productes del desglaç interglacial, la taigà és el regne de les coníferes. Pins, avets i alerços es reparteixen els diferents biòtops del bosc, tot ocupant diferents sòls. L’èxit de l’adaptació de les conífe­res a aquests ambients, obeeix a la seva capacitat de resposta en­front la sequera. La duració i cruesa dels hiverns a la taigà (6 mesos de temperatures extremes) impossibili­ta a les plantes per a l’obtenció de l’aigua, donat que només pot tro­bar-se en estat de congelació. Tot arbre instal·lat en aquestes latituds ha d’aprendre a superar aquests 6 mesos de sequera absoluta, a més de burlar l’efecte congelador de les baixes temperatures (40 graus sota cero) sobre la saba, si el propòsit de l’arbre és el de romandre sense ensopir-se durant l’hivern. El secret de les coníferes, per sobreposar-se a la primera imposició, són les se­ves fulles: les acícules. Instruments allargats per l’evolució amb el pro­pòsit de reduir la superfície transpi­rable i frenar, amb això, la pèrdua d’aigua. La forma d’aquestes fulles no és l’únic recurs del qual disposen els arbres per enfrontar-se al dur hivern. El nombre d’estomes (ober­tures microscòpiques ubicades en la superfície de les fulles i per les quals les plantes absorbeixen el di­òxid de carboni) de pins, avets i alerçs és reduït dràsticament per evitar la pèrdua de vapor d’aigua en el transcurs del seu intercanvi gasós. A més, els estomes es­tan disposats de manera que envoltant una mena de galzador, que travessa la fulla longitudinalment; el galzador manté una capa d’aire immòbil sobre els estomes, que impedeix la difusió del vapor d’aigua. Per si totes aquestes estratègies per evitar la pèrdua d’aigua foren insuficients, les coníferes tenen un altre recurs: les parets cel·lulars de la superfície de la fulla són protegides amb una capa de cera, i quan la cruesa de l’hivern arriba al punt de congelar el sòl i tallar amb això el sub­ministrament d’aigua a les arrels, els estomes es tanquen per evitar l’evaporació.
Per superar la segona imposició, les baixes temperatures, les coníferes disposen d’una saba resistent a la congelació; tot i així, existeix una espècie, l’alerç, que davant els durs hiverns opta per desempallegar-se de les seves fulles per entrar en una letargia hi­vernal, de la mateixa manera que ho faria un arbre caducifoli. Aquest mètode comporta un gran inconvenient per a la planta. L’alerç ha de realitzar un esforç suplementari d’energia cada primavera, amb el propòsit de reposar totes les fulles d’un sol cop.
L’existència dels boscos de la taigà no seria possible, sense la simbiosi de les coníferes amb els fongs. Aquest pacte vegetal s’es­tableix amb la intenció d’aprofitar els nodriments del bosc. La capa d’humus de la taigà està composta per una catifa d’acícules de difícil descomposició. El caràcter de l’acícula, cerosa i resinosa, proporciona una llarga vida a la fulla un cop despresa de l’arbre; característiques que priven el sòl dels no­driments necessaris. Degut això, els terrenys on s’assenten pinedes o altres tipus de coníferes resulten pobres i àcids. Però, la natura ha tingut prevista una solució perquè aquests boscos no sucumbeixin, a la pobresa que ells mateixos generen. El concurs d’unes 119 espècies diferents de fongs per cada gènere de coníferes, resol el problema de la reabsorció dels nodriments pels arbres. Una part dels rizomes dels fongs es projectant en direcció a la catifa d’acícules, embolcallant-les i descomponent-les en substàncies químiques absorbibles pels arbres. L’altre part obté de les arrels de les coníferes els sucres i hidrats de carboni que necessiten, com a pagament als seus serveis.
La raó per la qual un fong pacti amb un avet, s’ha de cercar en la impossibili­tat del primer a sintetitzar llurs aliments, ja que li manca la clorofil·la. Fongs i conífe­res han arribat a una simbiosi semblant a la de les algues i els fongs, en el cas dels líquens, encara que sense l’extremada intimitat de la qual fan gala els constructors de sòls.


Rebost de pinyons.
L’homogeneïtat de la taigà es trenca amb la presència d’innombrables punts d’aigua. Llacs, llacunes, fangueres i torberes; ecosiste­mes aquàtics que donen a la taigà un aire d’impenetrable pantà arbrat, a més de convertir-se en l’hàbitat ideal per nombroses aus aquàtiques i mamífers. Calàbries i mo­rells, llúdrigues i castors troben refugi segur en aquests paratges; però, el gran senyor dels aiguamolls és, sens dubte, l’ant. Un cèrvid d’uns 2 metres d’alçada i quasi una tona de pes que viu en aquests ecosistemes, tot alimentant-se de les plantes aquàtiques que hi creixen.


Animals
L’animal més comú és el ren (Rangifer), com molts rosegadors i d’altres animals més propis del bosc, com el cérvol (Cervus); els carnívors són representats per cànids, com el llop (Canis lupus), la guineu àrtica (Alopex lagopus), i per diversos gèneres d'ós (Selenarctos, Helarctos, Melursus); els insectes xilòfags són abundants i les espècies d'ocells migradors que viuen a la taigà durant l'estiu són també nombroses. La taigà de Sibèria constitueix la massa forestal més extensa del món, en part, encara inexplorada; es prolonga vers el nord seguint les valls i forma, de tant en tant, illots en el si de la tundra; reapareix a l'alta muntanya (Himàlaia, Hindukush, Elburz, Caucas, etc) i forma l'estatge arbori superior (estatge subalpí).

LA TUNDRA

A les terres àrtiques l’arribada de l’estiu implica un canvi radical a l’ecosistema, part de la neu i el gel hivernal es fonen i la vida brolla arreu. Aquestes terres, que engloben les regions del nord d’Alaska, Canadà, Escandinàvia i Rússia, són cone­gudes amb el nom de tundra (del finès tunturi). A la tundra, les extensions glaçades durant bona part de l’any es converteixen en un paratge paradisíac, en el qual hi ha cabuda per a infinitat d’espècies animals i vegetals. Un paratge, però, amenaçat per la radioacti­vitat generada per experiments militars i fuites nuclears. Una contaminació que pot fer perillar l’estabilitat d’aquesta regió biogeogràfica.


A finals de maig les neus i gels superficials de la tundra comencen a fondre’s, donant pas a un estiu de lluminositat perpètua; el sol mai no arriba a pondre’s, úni­cament davalla fins a la línia de l’horitzó el temps corresponent a les hores noctur­nes (el famós sol de mitjanit), per tornar a elevar-se en hores plenament diürnes. L’influx continu dels raigs solars, durant 3 mesos seguits, afavoreix el desenvolupa­ment d’un tapís verd que cobreix per complet la, fins ara, desolada regió. Molses, lí­quens, brugueres, boixeroles, epilobis, eriòfors, cetraries, etc, transformen la tundra en un jardí de riques pastures, adornades per flors disperses. Aquest suculent tapís vegetal empeny els ramats de cèrvids formats per rens (o caribús a nord-amèri­ca) a abandonar la taigà, en la qual han passat l’hivern, a la recerca de les noves pastures de la tundra, on, amb ingents quantitats d’aliment a la seva disposició, pariran els seus anyels. Els rens comparteixen les pastures amb altres herbívors: lemmings, llebres àrtiques i el gran bou mesquer. Cap d’ells efectua les llargues migracions dels rens, els lemmings es refugien a l’hivern en l’interior de caus càlids i confortables, ben pertrets amb les collites de l’estiu anterior (herba i líquens secs i llavors), les llebres es lliuren de les inclemències emparant-se a recer dels bosquets formats per desmais i bedolls nans, (únics arbres que creixen a la tundra), i per últim, el bou mesquer suporta el rigor de l’hivern amb l’ajut de la seva pelussera espessa i dels unglots poderosos, amb els quals esgratinya en la neu i el gel per desenterrar la matèria vegetal de que s’alimenta.

Un relleu modelat pel gel.
Amb el temperament del clima apareixen en el cel voladisses d’oques, cig­nes, grues, ànecs, cabussons, xamerlins, gavines i altres aus migratòries que acu­deixen en aquestes regions a portar al món la seva progènie, amb l’ajut dels recur­sos tròfics que els ecosistemes aquàtics de la tundra ofereixen.
L’abundància d’aquests ecosistemes aquàtics aclapara el paisatge. Llacs, pantans, basses (les fangueres i llacs ocupen la meitat de la superfície de la tun­dra), rius de recorregut lent i sinuós fragmenten el territori donant la imatge, a ull d’ocell, d’un exquisit mosaic recarregat de colors. Una abundància d’aigua deguda a la peculiar orografia d’aquesta regió i a les seves condicions climàtiques. Durant l’última glaciació pleistocènica, el relleu de la tundra patí l’escomesa abassegadora dels gels. El pes de l’aigua congelada moldejà l’actual planura quallada de suaus clotades, en eliminar, amb el seu efecte erosiu, muntanyes i turons. Actualment les úniques elevacions de la tundra no sobrepassen els 100 m. d’alçada, aquestes ele­vacions reben el nom de pingos. Els pingos són erupcions de terra originades per la pressió de la capa de gel superior, amb el subsòl igualment gelat. Ambdues capes actuen sobre una làmina de terra intermèdia sense congelar, la qual cosa provoca l’erupció d’aquesta làmina en el punt més feble de la capa superfi­cial. La fondària de cada capa depèn de condicions locals, de vegades la segona capa de gel aflora a la superfície alliberant el seu contingut de restes animals prehistòriques. Així la ciència ha arribat a conèixer els famosos mamuts siberians, conservats en perfecte estat per la congelació.
El subsòl de la tundra està constituït per una mena de llot congelat: el permafrost; aquest llot es compon de sorra, fragments de roca, petxines, restes vegetals i cossos parcialment descompostos de milions d’animals prehistòrics, des de petits rosega­dors fins als mamuts gegantins. El permafrost es pot estendre fins a 300m. per sota de la capa activa i la làmina intermitja, part de la capa activa es fon amb l’arribada de l’estiu; uns pocs centímetres de terra, alliberats de la crosta de gel, són suficients per a l’arrelament d’arbres nans i altres vegetals de sistema radical poc profund, però insuficients per al desenvolupament d’arbres de gran excel.lència. La terra ge­lada, juntament amb l’allargament de les nits, constitueix una barrera infranquejable pels boscos de coníferes de la taigà, el límit sud de la tundra.
Aquest sòl permanentment gelat impossibilita en els rius l’excavació de pro­funds llits, a més de retenir l’aigua de les pluges i les nevades en forma de llacunes, a l’evitar la seva filtració al subsòl (a la creació d’aquest extens món aquàtic també ajuda molt una miserable evaporació). Els corrents d’aigua serpentegen mandrosa­ment, formant amples meandres per tota l’extensió de la tundra, abans de desguas­sar el seu cabal a l’Oceà Glaciar Àrtic. El límit nord d’aquest ecosistema.
El més esglaiador de la tundra són les seves minses precipitacions, aquestes, en for­ma d’aigua o neu, no arriben als 300 mm3 a l’any, inferior a molts deserts! La retenció de l’aigua i la humitat s’aconsegueix amb aquest doble efecte anteriorment citat: el segellament del freàtic i la minvada evaporació.

Cadenes alimentàries.
Dues peces clau permeten la cohesió de les cadenes alimentàries en la tundra: els líquens, base alimentària de molts consumidors primaris (herbívors) i els lem­mings, petits rosegadors que duen a terme un paper semblant al conill en el bosc mediterrani. De la seva carn depèn la subsistència d’una part dels carnívors de la tundra, consumidors secundaris situats en l’altre extrem de la cadena. Tot un inter­canvi d’energia, que engloba des del diminut liquen al gran bou mesquer i el llop àrtic; intercanvi que en realitat acaba -o recomença- amb la mort del depredador, i la integració dels seus compostos minerals en el sòl i la seva posterior assimilació per les plantes.
Només una planta tan especial com el liquen era capaç de créixer en ter­renys tan erms, constituïts per roca i terra gelada, i convertir-se en el substrat de la vida a la tundra. L’èxit dels líquens es deu a la simbiosi de dos organismes ver­semblants: un alga i un fong. El fong és capaç de disgregar la roca sobre la qual s’asseu el liquen amb els seus àcids corrosius, proporcionant a l’alga les sals mi­nerals aconseguides amb aquesta operació. Unes sals minerals indispensables per realitzar la seva tasca fotosintètica; a canvi, l’alga aporta les matèries orgàniques que el fong necessita, un cop complerts els processos en els quals intervé el sol. Un repartiment perfecte d’aliment i treball.
Els lemmings, com tots els rosegadors, són animals extraordinàriament pro­lífics, les seves poblacions experimenten freqüents fluctuacions en el nombre dels seus individus. Si les condicions climàtiques han estat favorables per a la supervi­vència de la progènie, les colònies de lemmings es veuran superpoblades. Aquesta superpoblació es resol amb la fugida dels joves cap a nous territoris. En els mo­ments en què es produeixen les migracions, seria més correcte anomenar-ho des­plaçament ja que aquestes fugides massives no tenen un rumb fix, els depredadors es mantenen a l’aguait disposats a gaudir d’un bon àpat. Molts rapinyaires sincro­nitzen la seva reproducció, a aquestes fluctuacions poblacionals dels lemmings.