Al sud de la tundra, ocupant la major part de Sibèria, s'estén la immensa taigà, el bosc boreal de coníferes (Abies, Picea, Larix).
Fa 15.000 anys, quan gran part de l’Hemisferi Nord era cobert pels gels, les glaceres escombraven turons i omplien depressions amb l’eficàcia piconadora dels seus centenars de metres de gruix. Els gels originats en els cims de les muntanyes, suavitzaven desnivells en dipositar en les anfractuositats del terreny tota la seva càrrega de materials erosionats. Materials que en geologia reben el nom de morrenes. L’efecte anivellador de les glaceres, a través del pes del gel i la mecànica abrasiva de les morrenes, va crear la plana fisonomia de la tundra i la taigà. Amb l’avanç dels gels la vegetació i la fauna es retiraren cap al sud, les plantes característiques de la tundra i els boscos de coníferes de la taigà ocuparen posicions molt més meridionals. L’adveniment de l’era glacial (L’última de les quatre que ha sofert el Quaternari) no només produí una nova redistribució de la flora i la fauna, sinó que l’augment en el volum dels gels va fer davallar el nivell del mar, creant un pont de terra entre Amèrica del Nord i Euràsia.
El bosc més extens del planeta.
Beringia, el pont de terra alçat entre Amèrica i Euràsia, ja havia emergit en anteriors glaciacions, la qual cosa fa difícil d’esclarir en quin dels dos continents s’originà la taigà; el que sí sembla segur és que aquesta franja de bosc, interrompuda únicament per l’Atlàntic, va permetre durant l’última glaciació la colonització del continent americà, per part dels éssers humans i altres moltes espècies animals. Amb la retirada dels gels, la taigà tornà a posicions més septentrionals, tot quedant limitada als sistemes muntanyencs en aquells paratges meridionals que abans ocupava. La recuperació d’antigues posicions rera cada era interglacial, per part dels boscos de coníferes, comporta un lent procés que pot tardar a completar-se milers d’anys. Després de la retirada de les glaceres, és precís crear un sòl sobre el qual pugui afermar-se la vegetació. Els primers pioners en aquesta terra lunar, sembrada de rocs, foren els líquens; aquests organismes crearen els primers sòls sobre els quals arrelaren petites plantes, gràcies a la seva capacitat per degradar la roca. Aquests senzills vegetals produïren les condicions de sòl necessàries, per a l’establiment de plantes més complexes: l’arribada dels arbres no es va fer esperar.
La inundació de la franja de terra que unia els dos continents, va fer perdre a la taigà part de la seva continuïtat; però, tot i així, aquesta formació vegetal continua essent el bosc més extens de tot el planeta. A més de desenvolupar-se d’un extrem a l’altre d’Amèrica del Nord, un cop salvat l’estret de Bering, la taigà s’estén des de les voreres siberianes del Pacífic fins a Escandinàvia. Més de 10.000 km de longitud! Els límits d’aquest univers arbrat són la tundra pel nord i, a Europa, el bosc caducifoli pel sud. L’estepa Euroasiàtica, que a l’Àsia arriba més al nord, bordeja la taigà siberiana sense arribar a un contacte tangible amb el bosc, puix que entre ambdós ecosistemes s’interposa una estreta línia de bedolls.
El regne de les coníferes.
Excloent la presència de desmais i bedolls, que creixen a les voreres dels nombrosos estanys i estanyols, productes del desglaç interglacial, la taigà és el regne de les coníferes. Pins, avets i alerços es reparteixen els diferents biòtops del bosc, tot ocupant diferents sòls. L’èxit de l’adaptació de les coníferes a aquests ambients, obeeix a la seva capacitat de resposta enfront la sequera. La duració i cruesa dels hiverns a la taigà (6 mesos de temperatures extremes) impossibilita a les plantes per a l’obtenció de l’aigua, donat que només pot trobar-se en estat de congelació. Tot arbre instal·lat en aquestes latituds ha d’aprendre a superar aquests 6 mesos de sequera absoluta, a més de burlar l’efecte congelador de les baixes temperatures (40 graus sota cero) sobre la saba, si el propòsit de l’arbre és el de romandre sense ensopir-se durant l’hivern. El secret de les coníferes, per sobreposar-se a la primera imposició, són les seves fulles: les acícules. Instruments allargats per l’evolució amb el propòsit de reduir la superfície transpirable i frenar, amb això, la pèrdua d’aigua. La forma d’aquestes fulles no és l’únic recurs del qual disposen els arbres per enfrontar-se al dur hivern. El nombre d’estomes (obertures microscòpiques ubicades en la superfície de les fulles i per les quals les plantes absorbeixen el diòxid de carboni) de pins, avets i alerçs és reduït dràsticament per evitar la pèrdua de vapor d’aigua en el transcurs del seu intercanvi gasós. A més, els estomes estan disposats de manera que envoltant una mena de galzador, que travessa la fulla longitudinalment; el galzador manté una capa d’aire immòbil sobre els estomes, que impedeix la difusió del vapor d’aigua. Per si totes aquestes estratègies per evitar la pèrdua d’aigua foren insuficients, les coníferes tenen un altre recurs: les parets cel·lulars de la superfície de la fulla són protegides amb una capa de cera, i quan la cruesa de l’hivern arriba al punt de congelar el sòl i tallar amb això el subministrament d’aigua a les arrels, els estomes es tanquen per evitar l’evaporació.
Per superar la segona imposició, les baixes temperatures, les coníferes disposen d’una saba resistent a la congelació; tot i així, existeix una espècie, l’alerç, que davant els durs hiverns opta per desempallegar-se de les seves fulles per entrar en una letargia hivernal, de la mateixa manera que ho faria un arbre caducifoli. Aquest mètode comporta un gran inconvenient per a la planta. L’alerç ha de realitzar un esforç suplementari d’energia cada primavera, amb el propòsit de reposar totes les fulles d’un sol cop.
L’existència dels boscos de la taigà no seria possible, sense la simbiosi de les coníferes amb els fongs. Aquest pacte vegetal s’estableix amb la intenció d’aprofitar els nodriments del bosc. La capa d’humus de la taigà està composta per una catifa d’acícules de difícil descomposició. El caràcter de l’acícula, cerosa i resinosa, proporciona una llarga vida a la fulla un cop despresa de l’arbre; característiques que priven el sòl dels nodriments necessaris. Degut això, els terrenys on s’assenten pinedes o altres tipus de coníferes resulten pobres i àcids. Però, la natura ha tingut prevista una solució perquè aquests boscos no sucumbeixin, a la pobresa que ells mateixos generen. El concurs d’unes 119 espècies diferents de fongs per cada gènere de coníferes, resol el problema de la reabsorció dels nodriments pels arbres. Una part dels rizomes dels fongs es projectant en direcció a la catifa d’acícules, embolcallant-les i descomponent-les en substàncies químiques absorbibles pels arbres. L’altre part obté de les arrels de les coníferes els sucres i hidrats de carboni que necessiten, com a pagament als seus serveis.
La raó per la qual un fong pacti amb un avet, s’ha de cercar en la impossibilitat del primer a sintetitzar llurs aliments, ja que li manca la clorofil·la. Fongs i coníferes han arribat a una simbiosi semblant a la de les algues i els fongs, en el cas dels líquens, encara que sense l’extremada intimitat de la qual fan gala els constructors de sòls.
Rebost de pinyons.
L’homogeneïtat de la taigà es trenca amb la presència d’innombrables punts d’aigua. Llacs, llacunes, fangueres i torberes; ecosistemes aquàtics que donen a la taigà un aire d’impenetrable pantà arbrat, a més de convertir-se en l’hàbitat ideal per nombroses aus aquàtiques i mamífers. Calàbries i morells, llúdrigues i castors troben refugi segur en aquests paratges; però, el gran senyor dels aiguamolls és, sens dubte, l’ant. Un cèrvid d’uns 2 metres d’alçada i quasi una tona de pes que viu en aquests ecosistemes, tot alimentant-se de les plantes aquàtiques que hi creixen.
Animals
L’animal més comú és el ren (Rangifer), com molts rosegadors i d’altres animals més propis del bosc, com el cérvol (Cervus); els carnívors són representats per cànids, com el llop (Canis lupus), la guineu àrtica (Alopex lagopus), i per diversos gèneres d'ós (Selenarctos, Helarctos, Melursus); els insectes xilòfags són abundants i les espècies d'ocells migradors que viuen a la taigà durant l'estiu són també nombroses. La taigà de Sibèria constitueix la massa forestal més extensa del món, en part, encara inexplorada; es prolonga vers el nord seguint les valls i forma, de tant en tant, illots en el si de la tundra; reapareix a l'alta muntanya (Himàlaia, Hindukush, Elburz, Caucas, etc) i forma l'estatge arbori superior (estatge subalpí).
Fa 15.000 anys, quan gran part de l’Hemisferi Nord era cobert pels gels, les glaceres escombraven turons i omplien depressions amb l’eficàcia piconadora dels seus centenars de metres de gruix. Els gels originats en els cims de les muntanyes, suavitzaven desnivells en dipositar en les anfractuositats del terreny tota la seva càrrega de materials erosionats. Materials que en geologia reben el nom de morrenes. L’efecte anivellador de les glaceres, a través del pes del gel i la mecànica abrasiva de les morrenes, va crear la plana fisonomia de la tundra i la taigà. Amb l’avanç dels gels la vegetació i la fauna es retiraren cap al sud, les plantes característiques de la tundra i els boscos de coníferes de la taigà ocuparen posicions molt més meridionals. L’adveniment de l’era glacial (L’última de les quatre que ha sofert el Quaternari) no només produí una nova redistribució de la flora i la fauna, sinó que l’augment en el volum dels gels va fer davallar el nivell del mar, creant un pont de terra entre Amèrica del Nord i Euràsia.
El bosc més extens del planeta.
Beringia, el pont de terra alçat entre Amèrica i Euràsia, ja havia emergit en anteriors glaciacions, la qual cosa fa difícil d’esclarir en quin dels dos continents s’originà la taigà; el que sí sembla segur és que aquesta franja de bosc, interrompuda únicament per l’Atlàntic, va permetre durant l’última glaciació la colonització del continent americà, per part dels éssers humans i altres moltes espècies animals. Amb la retirada dels gels, la taigà tornà a posicions més septentrionals, tot quedant limitada als sistemes muntanyencs en aquells paratges meridionals que abans ocupava. La recuperació d’antigues posicions rera cada era interglacial, per part dels boscos de coníferes, comporta un lent procés que pot tardar a completar-se milers d’anys. Després de la retirada de les glaceres, és precís crear un sòl sobre el qual pugui afermar-se la vegetació. Els primers pioners en aquesta terra lunar, sembrada de rocs, foren els líquens; aquests organismes crearen els primers sòls sobre els quals arrelaren petites plantes, gràcies a la seva capacitat per degradar la roca. Aquests senzills vegetals produïren les condicions de sòl necessàries, per a l’establiment de plantes més complexes: l’arribada dels arbres no es va fer esperar.
La inundació de la franja de terra que unia els dos continents, va fer perdre a la taigà part de la seva continuïtat; però, tot i així, aquesta formació vegetal continua essent el bosc més extens de tot el planeta. A més de desenvolupar-se d’un extrem a l’altre d’Amèrica del Nord, un cop salvat l’estret de Bering, la taigà s’estén des de les voreres siberianes del Pacífic fins a Escandinàvia. Més de 10.000 km de longitud! Els límits d’aquest univers arbrat són la tundra pel nord i, a Europa, el bosc caducifoli pel sud. L’estepa Euroasiàtica, que a l’Àsia arriba més al nord, bordeja la taigà siberiana sense arribar a un contacte tangible amb el bosc, puix que entre ambdós ecosistemes s’interposa una estreta línia de bedolls.
El regne de les coníferes.
Excloent la presència de desmais i bedolls, que creixen a les voreres dels nombrosos estanys i estanyols, productes del desglaç interglacial, la taigà és el regne de les coníferes. Pins, avets i alerços es reparteixen els diferents biòtops del bosc, tot ocupant diferents sòls. L’èxit de l’adaptació de les coníferes a aquests ambients, obeeix a la seva capacitat de resposta enfront la sequera. La duració i cruesa dels hiverns a la taigà (6 mesos de temperatures extremes) impossibilita a les plantes per a l’obtenció de l’aigua, donat que només pot trobar-se en estat de congelació. Tot arbre instal·lat en aquestes latituds ha d’aprendre a superar aquests 6 mesos de sequera absoluta, a més de burlar l’efecte congelador de les baixes temperatures (40 graus sota cero) sobre la saba, si el propòsit de l’arbre és el de romandre sense ensopir-se durant l’hivern. El secret de les coníferes, per sobreposar-se a la primera imposició, són les seves fulles: les acícules. Instruments allargats per l’evolució amb el propòsit de reduir la superfície transpirable i frenar, amb això, la pèrdua d’aigua. La forma d’aquestes fulles no és l’únic recurs del qual disposen els arbres per enfrontar-se al dur hivern. El nombre d’estomes (obertures microscòpiques ubicades en la superfície de les fulles i per les quals les plantes absorbeixen el diòxid de carboni) de pins, avets i alerçs és reduït dràsticament per evitar la pèrdua de vapor d’aigua en el transcurs del seu intercanvi gasós. A més, els estomes estan disposats de manera que envoltant una mena de galzador, que travessa la fulla longitudinalment; el galzador manté una capa d’aire immòbil sobre els estomes, que impedeix la difusió del vapor d’aigua. Per si totes aquestes estratègies per evitar la pèrdua d’aigua foren insuficients, les coníferes tenen un altre recurs: les parets cel·lulars de la superfície de la fulla són protegides amb una capa de cera, i quan la cruesa de l’hivern arriba al punt de congelar el sòl i tallar amb això el subministrament d’aigua a les arrels, els estomes es tanquen per evitar l’evaporació.
Per superar la segona imposició, les baixes temperatures, les coníferes disposen d’una saba resistent a la congelació; tot i així, existeix una espècie, l’alerç, que davant els durs hiverns opta per desempallegar-se de les seves fulles per entrar en una letargia hivernal, de la mateixa manera que ho faria un arbre caducifoli. Aquest mètode comporta un gran inconvenient per a la planta. L’alerç ha de realitzar un esforç suplementari d’energia cada primavera, amb el propòsit de reposar totes les fulles d’un sol cop.
L’existència dels boscos de la taigà no seria possible, sense la simbiosi de les coníferes amb els fongs. Aquest pacte vegetal s’estableix amb la intenció d’aprofitar els nodriments del bosc. La capa d’humus de la taigà està composta per una catifa d’acícules de difícil descomposició. El caràcter de l’acícula, cerosa i resinosa, proporciona una llarga vida a la fulla un cop despresa de l’arbre; característiques que priven el sòl dels nodriments necessaris. Degut això, els terrenys on s’assenten pinedes o altres tipus de coníferes resulten pobres i àcids. Però, la natura ha tingut prevista una solució perquè aquests boscos no sucumbeixin, a la pobresa que ells mateixos generen. El concurs d’unes 119 espècies diferents de fongs per cada gènere de coníferes, resol el problema de la reabsorció dels nodriments pels arbres. Una part dels rizomes dels fongs es projectant en direcció a la catifa d’acícules, embolcallant-les i descomponent-les en substàncies químiques absorbibles pels arbres. L’altre part obté de les arrels de les coníferes els sucres i hidrats de carboni que necessiten, com a pagament als seus serveis.
La raó per la qual un fong pacti amb un avet, s’ha de cercar en la impossibilitat del primer a sintetitzar llurs aliments, ja que li manca la clorofil·la. Fongs i coníferes han arribat a una simbiosi semblant a la de les algues i els fongs, en el cas dels líquens, encara que sense l’extremada intimitat de la qual fan gala els constructors de sòls.
Rebost de pinyons.
L’homogeneïtat de la taigà es trenca amb la presència d’innombrables punts d’aigua. Llacs, llacunes, fangueres i torberes; ecosistemes aquàtics que donen a la taigà un aire d’impenetrable pantà arbrat, a més de convertir-se en l’hàbitat ideal per nombroses aus aquàtiques i mamífers. Calàbries i morells, llúdrigues i castors troben refugi segur en aquests paratges; però, el gran senyor dels aiguamolls és, sens dubte, l’ant. Un cèrvid d’uns 2 metres d’alçada i quasi una tona de pes que viu en aquests ecosistemes, tot alimentant-se de les plantes aquàtiques que hi creixen.
Animals
L’animal més comú és el ren (Rangifer), com molts rosegadors i d’altres animals més propis del bosc, com el cérvol (Cervus); els carnívors són representats per cànids, com el llop (Canis lupus), la guineu àrtica (Alopex lagopus), i per diversos gèneres d'ós (Selenarctos, Helarctos, Melursus); els insectes xilòfags són abundants i les espècies d'ocells migradors que viuen a la taigà durant l'estiu són també nombroses. La taigà de Sibèria constitueix la massa forestal més extensa del món, en part, encara inexplorada; es prolonga vers el nord seguint les valls i forma, de tant en tant, illots en el si de la tundra; reapareix a l'alta muntanya (Himàlaia, Hindukush, Elburz, Caucas, etc) i forma l'estatge arbori superior (estatge subalpí).
