A les terres àrtiques l’arribada de l’estiu implica un canvi radical a l’ecosistema, part de la neu i el gel hivernal es fonen i la vida brolla arreu. Aquestes terres, que engloben les regions del nord d’Alaska, Canadà, Escandinàvia i Rússia, són conegudes amb el nom de tundra (del finès tunturi). A la tundra, les extensions glaçades durant bona part de l’any es converteixen en un paratge paradisíac, en el qual hi ha cabuda per a infinitat d’espècies animals i vegetals. Un paratge, però, amenaçat per la radioactivitat generada per experiments militars i fuites nuclears. Una contaminació que pot fer perillar l’estabilitat d’aquesta regió biogeogràfica.
A finals de maig les neus i gels superficials de la tundra comencen a fondre’s, donant pas a un estiu de lluminositat perpètua; el sol mai no arriba a pondre’s, únicament davalla fins a la línia de l’horitzó el temps corresponent a les hores nocturnes (el famós sol de mitjanit), per tornar a elevar-se en hores plenament diürnes. L’influx continu dels raigs solars, durant 3 mesos seguits, afavoreix el desenvolupament d’un tapís verd que cobreix per complet la, fins ara, desolada regió. Molses, líquens, brugueres, boixeroles, epilobis, eriòfors, cetraries, etc, transformen la tundra en un jardí de riques pastures, adornades per flors disperses. Aquest suculent tapís vegetal empeny els ramats de cèrvids formats per rens (o caribús a nord-amèrica) a abandonar la taigà, en la qual han passat l’hivern, a la recerca de les noves pastures de la tundra, on, amb ingents quantitats d’aliment a la seva disposició, pariran els seus anyels. Els rens comparteixen les pastures amb altres herbívors: lemmings, llebres àrtiques i el gran bou mesquer. Cap d’ells efectua les llargues migracions dels rens, els lemmings es refugien a l’hivern en l’interior de caus càlids i confortables, ben pertrets amb les collites de l’estiu anterior (herba i líquens secs i llavors), les llebres es lliuren de les inclemències emparant-se a recer dels bosquets formats per desmais i bedolls nans, (únics arbres que creixen a la tundra), i per últim, el bou mesquer suporta el rigor de l’hivern amb l’ajut de la seva pelussera espessa i dels unglots poderosos, amb els quals esgratinya en la neu i el gel per desenterrar la matèria vegetal de que s’alimenta.
Un relleu modelat pel gel.
Amb el temperament del clima apareixen en el cel voladisses d’oques, cignes, grues, ànecs, cabussons, xamerlins, gavines i altres aus migratòries que acudeixen en aquestes regions a portar al món la seva progènie, amb l’ajut dels recursos tròfics que els ecosistemes aquàtics de la tundra ofereixen.
L’abundància d’aquests ecosistemes aquàtics aclapara el paisatge. Llacs, pantans, basses (les fangueres i llacs ocupen la meitat de la superfície de la tundra), rius de recorregut lent i sinuós fragmenten el territori donant la imatge, a ull d’ocell, d’un exquisit mosaic recarregat de colors. Una abundància d’aigua deguda a la peculiar orografia d’aquesta regió i a les seves condicions climàtiques. Durant l’última glaciació pleistocènica, el relleu de la tundra patí l’escomesa abassegadora dels gels. El pes de l’aigua congelada moldejà l’actual planura quallada de suaus clotades, en eliminar, amb el seu efecte erosiu, muntanyes i turons. Actualment les úniques elevacions de la tundra no sobrepassen els 100 m. d’alçada, aquestes elevacions reben el nom de pingos. Els pingos són erupcions de terra originades per la pressió de la capa de gel superior, amb el subsòl igualment gelat. Ambdues capes actuen sobre una làmina de terra intermèdia sense congelar, la qual cosa provoca l’erupció d’aquesta làmina en el punt més feble de la capa superficial. La fondària de cada capa depèn de condicions locals, de vegades la segona capa de gel aflora a la superfície alliberant el seu contingut de restes animals prehistòriques. Així la ciència ha arribat a conèixer els famosos mamuts siberians, conservats en perfecte estat per la congelació.
El subsòl de la tundra està constituït per una mena de llot congelat: el permafrost; aquest llot es compon de sorra, fragments de roca, petxines, restes vegetals i cossos parcialment descompostos de milions d’animals prehistòrics, des de petits rosegadors fins als mamuts gegantins. El permafrost es pot estendre fins a 300m. per sota de la capa activa i la làmina intermitja, part de la capa activa es fon amb l’arribada de l’estiu; uns pocs centímetres de terra, alliberats de la crosta de gel, són suficients per a l’arrelament d’arbres nans i altres vegetals de sistema radical poc profund, però insuficients per al desenvolupament d’arbres de gran excel.lència. La terra gelada, juntament amb l’allargament de les nits, constitueix una barrera infranquejable pels boscos de coníferes de la taigà, el límit sud de la tundra.
Aquest sòl permanentment gelat impossibilita en els rius l’excavació de profunds llits, a més de retenir l’aigua de les pluges i les nevades en forma de llacunes, a l’evitar la seva filtració al subsòl (a la creació d’aquest extens món aquàtic també ajuda molt una miserable evaporació). Els corrents d’aigua serpentegen mandrosament, formant amples meandres per tota l’extensió de la tundra, abans de desguassar el seu cabal a l’Oceà Glaciar Àrtic. El límit nord d’aquest ecosistema.
El més esglaiador de la tundra són les seves minses precipitacions, aquestes, en forma d’aigua o neu, no arriben als 300 mm3 a l’any, inferior a molts deserts! La retenció de l’aigua i la humitat s’aconsegueix amb aquest doble efecte anteriorment citat: el segellament del freàtic i la minvada evaporació.
Cadenes alimentàries.
Dues peces clau permeten la cohesió de les cadenes alimentàries en la tundra: els líquens, base alimentària de molts consumidors primaris (herbívors) i els lemmings, petits rosegadors que duen a terme un paper semblant al conill en el bosc mediterrani. De la seva carn depèn la subsistència d’una part dels carnívors de la tundra, consumidors secundaris situats en l’altre extrem de la cadena. Tot un intercanvi d’energia, que engloba des del diminut liquen al gran bou mesquer i el llop àrtic; intercanvi que en realitat acaba -o recomença- amb la mort del depredador, i la integració dels seus compostos minerals en el sòl i la seva posterior assimilació per les plantes.
Només una planta tan especial com el liquen era capaç de créixer en terrenys tan erms, constituïts per roca i terra gelada, i convertir-se en el substrat de la vida a la tundra. L’èxit dels líquens es deu a la simbiosi de dos organismes versemblants: un alga i un fong. El fong és capaç de disgregar la roca sobre la qual s’asseu el liquen amb els seus àcids corrosius, proporcionant a l’alga les sals minerals aconseguides amb aquesta operació. Unes sals minerals indispensables per realitzar la seva tasca fotosintètica; a canvi, l’alga aporta les matèries orgàniques que el fong necessita, un cop complerts els processos en els quals intervé el sol. Un repartiment perfecte d’aliment i treball.
Els lemmings, com tots els rosegadors, són animals extraordinàriament prolífics, les seves poblacions experimenten freqüents fluctuacions en el nombre dels seus individus. Si les condicions climàtiques han estat favorables per a la supervivència de la progènie, les colònies de lemmings es veuran superpoblades. Aquesta superpoblació es resol amb la fugida dels joves cap a nous territoris. En els moments en què es produeixen les migracions, seria més correcte anomenar-ho desplaçament ja que aquestes fugides massives no tenen un rumb fix, els depredadors es mantenen a l’aguait disposats a gaudir d’un bon àpat. Molts rapinyaires sincronitzen la seva reproducció, a aquestes fluctuacions poblacionals dels lemmings.
